Canal de fotos

27/2/07

Tavèrnoles, quo vadis?


Potser començar un blog amb una pregunta tan metafísica com aquesta pot semblar agosarat, però el fet que bons veïns meus hagin d’anar a viure a Roda de Ter o a Santa Eugènia de Berga m’ha obligat a reflexionar sobre el rumb que està prenent Tavèrnoles.

De sempre s’han cantat les penes que van passar els emigrants temps enrere; unes persones que van haver d’abandonar les seves terres a la força, ja sia per motius de pensament ideològic, ja sia per motius de feina, i que sempre han restat en el pensament dels que s’han quedat. Tots els podem tenir presents, però de ben segur ens oblidem d’un altre tipus d’emigrants, els que podríem anomenar emigrants locals, i que han d’anar a viure al poble veí perquè no han trobat enlloc on instal·lar-se al seu poble.

Aquests emigrants locals són persones amb noms i cares familiars: en Pepet, en Joanet, la Montserrat i la Teresa, i fins i tot en Xevi i l’Alba. Unes persones que han nascut a Tavèrnoles, han treballat sempre els mateixos camps, i ara que s’han de jubilar o senzillament se’ls acaba el contracte d’arrendament han de deixar la seva terra per anar a viure a un poble veí.

I per què? Doncs senzillament perquè els que darrerament han estat al capdavant de l’administració local han estat incapaços de definir un rumb pel poble; no s’han ni tan sols plantejat si Tavèrnoles ha de ser un poble viu, un poble dormitori, un barri perifèric d’algun poble veí, o un poble mort. Només han estat pendents d’assaborir el moment, del Carpe Diem i, com han manifestat més d’una vegada, "els que vingueu a darrera ja us ho trobareu...".

Fins ara només havia de marxar a viure a fora el jovent. També és una llàstima, però semblava que poc o molt ho teníem assumit; ara, però, està començant a haver d’abandonar el poble la gent gran, i el fet d’haver de perdre el contacte amb aquests veïns m’ha portat a escriure aquestes ratlles.

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

1 comentaris:

No utilitzem el cas de persones que han hagut de marxar del poble per força, això passa a tot arreu i sobretot quan el lloc on vius no és de la teva propietat. Els seus propietaris volen gaudir de la mateixa manera que ells del nostre poble. No ens posem a recitar poemes de verdaguer i toquem de peus a terra que l'habitatge és una cosa molt seriosa i complicada que s'ha de promoure d'una forma conscient.

Comparteix-ho