Síndrome d'Estocolm

Que el govern del teu país hagi de demanar ajut econòmic perquè es troba asfixiat financerament no és una bona notícia. Que aquell que ens hagi d’ajudar econòmicament sigui el mateix que ens ha conduït fins a aquesta asfíxia financera és una notícia molt dolenta.

El govern de Catalunya està endeutat i, tal i com ja va advertir el Conseller Mas-Colell el passat juliol, l’únic “banc” que podia deixar diners a Catalunya és Espanya. I finalment així ha estat, Catalunya ha demanat a Espanya que la rescati econòmicament tot acollint-se al Fons de Liquidació Autonòmica.

Afrontem la situació i la seva gravetat, sense voler buscar mil-i-un eufimismes (com va fer Rajoy fa dos mesos) per evitar la paraula rescat. No es tracta d’un qüestió semàntica, sinó econòmica i per damunt de tot nacional.

Econòmicament ens cal un pacte fiscal que eviti situacions del tipus bomber-piròman, tal i com va aprovar el Parlament de Catalunya el passat juliol. És del tot absurd que aquell que ens causa el dèficit fiscal i ens espolia sigui el que ens hagi de rescatar; això sense obviar que el rescatador es troba, al mateix temps, sent rescatat per Europa.

Nacionalment parlant ens cal la Independència, tal i com una gran majoria de la societat catalana està reclamant. I aquest ha de ser l’objectiu final, altrament correm el risc de viure en un estat permanent de síndrome d’Estocolm.

Publicat com a: Política,Reflexions