Avui ja han començat els primers actes de la Diada: ofrenes, conferències, marxes, xerrades. Tot orientat bàsicament a recordar molt el nostre passat com a país i a parlar poc del futur com a estat, nació o el que n'hi vulguem dir. Sempre he pensat que els catalans som una mica especials en això de tenir com a diada nacional el recordatori d’una derrota (de la Derrota); en certa manera és com si un rus tsarista commemorés cada any el 17 d’octubre, o un borbònic francès el 14 de juliol.
Parlant del futur, trobo encertats aquesta mena de moviments que comencen a sorgir, ja siguin corrents interns, cercles d’estudis o qualsevol altre sacsejada que ajudi a fer-nos reflexionar una mica més enllà del present i del futur immediat. Cal que els polítics ens demostrin que estan més propers a la realitat social que els envolta; cal que una gran part de la societat torni a embolcallar-se d’un esperit no només crític (com fins ara), sinó també autocrític i constructiu; per construir la Catalunya que volem. Diguem-n’hi refundació, reforma, reagrupament o redefinició del catalanisme, però sobretot diguem-n’hi Catalanisme, per damunt de qualsevol altra etiqueta; i el que és més important fixem-nos un punt de sortida i comencem a caminar plegats. Fixar-se una meta (com per exemple un referèndum) ho considero una equivocació perquè sense voler-ho es priva de qualsevol possible expansió posterior a la meta; quan s’arriba a la meta tothom es felicita i es relaxa perquè ja s’ha assolit l’objectiu, i aleshores costa molt reprendre la marxa un altre cop.
Ara bé, alerta també amb els cants de sirena; d’aquí a mig any hi ha eleccions generals i durant el mes d’agost hi ha hagut massa temps per planificar estratègies electorals, altra vegada massa allunyades de la realitat social que envolta al polític.
Malgrat la derrota: Feliç Diada i Visca Catalunya.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada