Qui és Jordi Pujol? D’on ve?

Acabo de tornar de la presentació del llibre de memòries del president Jordi Pujol. La sala de La Tralla estava a vessar i he hagut d’estar tota la presentació a peu dret, però ha valgut la pena. A la taula, al costat de Jordi Pujol, estaven asseguts Ricard Torrents i l’editor del llibre, Isidor Cònsul.

En la seva intervenció Ricard Torrents ha estructurat el llibre i ha fet la lectura d’alguns paràgrafs. Tot i haver llegit el llibre a començaments d’any (me’l van passar els reis) m’ha posat els pèls de punta la lectura que ha fet Torrents de l’episodi de la tortura a la Jefatura de Vía Laietana, tan pel to que hi ha donat Torrents com per la pròpia pallissa en si; i mentrestant Pujol tancava els ulls.

I finalment arriba el torn de Jordi Pujol. “Sempre havia dit que no escriuria un llibre de memòries”, comença dient. Però el seu llibre no és pròpiament de memòries; no està concebut amb l’objectiu ni de posar-se medalles, ni de carregar contra algú altre. Jordi Pujol escriu les seves memòries, i en especial aquest primer volum, per donar resposta a les dues preguntes que he escollit com a títol d’aquest article. Personalment a mi també m’ha servit per conèixer alguns fets polítics de Catalunya que per edat no ha pogut viure en directe, i que potser a nivell de família no n’he parlat massa.

De sobte, mentre explicava algun dels errors de la primera edició (el barri de Sant Cosme no és a Cornellà, sinó que és a El Prat), Jordi Pujol etziba: “Per descomptat que sé on és Sant Cosme, d’igual manera que sé on és Tavèrnoles”. Caram!! jo sempre m’havia preguntat si Jordi Pujol, en alguna de les seves nombroses visites al territori, hauria vingut mai a Tavèrnoles. No sé si hi ha fet cap visita oficial, però almenys sap on estem.

Un cop acabat l’acte de presentació, el president ha signat alguns llibres. Crec que és la segona vegada que faig cua per a què em signin un llibre (el primer va ser per un Sant Jordi a Barcelona, on Tom Sharp va signar-me un exemplar de “Wilt”). Després d’un quart d’hora m’ha arribat el torn, la dedicatòria m’ha fet molta il·lusió. Em sap greu però me la guardo per mi. Gràcies President.

Publicat com a: Miscel·lània,Reflexions,Societat