Qui més qui menys aquests dies hi ha qui té necessitat de marcar territori; de deixar clar que sense ells el món no giraria; i que posats a explicar-ho bé ningú els guanya. Moviments estratègics, tots ben estudiats per l'spin doctor de torn (o no), per generar el què l'Albert Medrán anomena l'efecte dopamina.La política ja deu ser això: no moure's gaire en el moment de tirar la foto, no fos cas que s'hi sortís borrós, i confiar en la memòria altament volàtil de l'electorat. I si més no aquesta és la imatge que la majoria se n'emporta, però jo encara insisteixo a resistir-m'hi. Il·lús de mi.
2 comentaris:
Tens raó que la política catalana pateix un excés de gesticulació, i comparteixo que la política no és sols aquesta gesticulació.
Segurament, la cultura mediàtica dominant demana aquesta gesticulació, però això ens porta a una espiral que a vegades esdevé infinita...
PS: en els enllaços en podries fer algun dedicat a la gesticulació de CiU... ;)
Jordi,
Però tanta gesticulació i tanta marcada de paquet fa que la gent acabi cansant-se de tot plegat.
Cada dilluns després d'eleccions (amb baixa participació) les declaracions són les mateixes: "Hem entès el missatge". Però noi, la memòria de l'elegit és com la de l'elector: volàtil.
Pel que fa a l'enllaç dedicat a la gesticulació de CiU ja us ho deixo per "vosaltres" ;-)
Gràcies per opinar i per participar
Publica un comentari a l'entrada