L'article d'en Josep Comajoan, publicat a El 9 NOU el passat divendres 1 de juliol, porta un títol prou explícit que sens dubte obre la porta a un debat que com bé diu està a mig camí entre la mandra i la por.
I és que parlar de fusió de municipis fa que a alguns ens provoqui una sensació d'urticària. Perquè, no ens enganyem, tal i com s'entén una fusió els pobles petits seríem els grans perjudicats perdent identitat i sobretot perdent poder de decisió en el nostre territori.
Tinc clar, però, que ens cal trobar un bon sistema per optimitzar recursos i serveis entre municipis veïns. D'això en podem dir mancomunació, però més que el nom el que realment importa és determinar en quines condicions es fa aquesta optimització de recursos i serveis. Si el debat de mancomunació no es fa parlant entre iguals està predestinat a fracassar; el gran tindrà tirada a portar-ho tot cap al seu terreny i el petit hi tirarà tantes coces com pugui. Resultat final: cada municipi tindrà la seva pròpia escola bressol (seguint l'exemple de l'article d'en Josep Comajoan), amb la suposada malversació de fons públics.
Sincerament no crec que es tracti només de tenir aquesta o aquella altra infraestructura al municipi. Una llar d'infants, una escola, un centre de dia, un pavelló, un teatre.... més enllà del totxo hi ha la capacitat intrínseca que tenen aquests edificis per crear xarxa veïnal, per ser un lloc de trobada de persones. Una mancança que molt municipis tenim i que ens cal poder recuperar.
Si som capaços d'asseure'ns i honestament dir-nos "jo tinc aquest servei, tu pots potenciar aquell altre; jo tinc aquesta instal·lació, per tant seria lògic que tu tinguessis aquesta altra...", potser sabrem mancomunar-nos com cal. Si no és així estarem sempre davant una "lluita desigual", com la de la fotografia que il·lustra el post, que només pot portar a un enrocament de posicions i a viure sempre girats d'esquena amb els veïns.
