Després de sopar em disposo a empassar-me les dues hores de debat entre els cinc caps de llista de la circumscripció de Barcelona, i ho faig amb un full i un boli al damunt per prendre notes d’allò que m’ha semblat veure i interpretar. Segur que em quedarà un article una mica llarg, d’aquells que no li agraden a en Quico Sallés del Canal Taronja, però l’ocasió s’ho mereix. Així ho he vist jo:
Chacón no va deixar en cap moment el seu paper estel·lar de “Nostradamus” profetitzant un seguit de mals averanys si tornava el PP a guanyar les eleccions. També en la majoria de moments em va semblar un simple mico de repetició del seu jefe Zapatero. Arriba a ser tant el grau de compenetració entre mestre i alumna que Chacón fins i tot aconsegueix imitar els moviments de mans de Zapatero: sí, com si es passessin tota l’estona movent una caixa imaginària de dreta a esquerra, i de dalt a baix. Chacón sabia que tothom carregaria fort contra ella i en alguns moments es va veure com escoltava els demés amb una posse un xic xulesca, recolzada de cantó i aguantant-se la cara; una posse lletja, molt juvenil però lletja. Chacón va ser també la que va intentar ensenyar més documents i gràfics... la majoria de vegades sense massa encert perquè els que estàvem a l’altra banda de la televisió només veiem la cara blanca del paper.
Duran va estar molt en la seva línia d’assossegat; va ser el que va aguantar millor les nombroses interrupcions que li feien, i això de no perdre els papers sempre queda bé en aquestes ocasions. Va tenir alguna pixada fora de test com quan parlant de temes de droga hi va barrejar l’actual govern de la Generalitat pel mig, amb un prospecte on es recomana cultivar cànnabis en poca quantitat i d’amagat; sincerament no era el moment quan s’està parlant d’eleccions generals. Per altra banda, però, també va estar perspicaç quan va demanar a Chacón que li digués quines obres públiques noves s’havien licitat a Catalunya durant la darrera legislatura del PSOE: Chacón no va saber què contestar; o quan va dir que no es creia que el PSC trenqués la disciplina de vot del PSOE. I també va ficar el dit a la llaga a ERC quan els va retreure d’anar al Senat amb una llista conjunta amb el PSC i ICV. Físicament sembla que va ser el que va patir més fred i tot sovint es fregava les mans; també vaig veure que s’havia d’apretar les costelles quan tossia, i és que després d’una operació el cos no està per massa excessos.
Ridao va estar seriós, potser eren els nervis de l’inici. També el vaig veure sobri, va deixar anar molts números i això sempre és més dificultós per a l’espectador per agafar-los i analitzar-los en tan poc temps. Tot i que s’havia comentat que no es ficaria massa amb en Duran a l’hora de
Nadal va començar a pinyó fix amb el tema de la immigració i l’atur. Al igual que Cahcón abans, Nadal també em va semblar un bon mico de repetició del seu jefe Rajoy, especialment en temes econòmics. Es va limitar a exposar els problemes que hi ha hagut durant l’actual govern del PSOE sempre comparant-ho amb els anteriors governs del PP, però no recordo haver-li sentit cap proposta de millora: fer aquest tipus de política és relativament fàcil. En un moment de debilitat (potser hauria de dir de lucidesa) va esmentar un informe del Cercle d’Estudis Sobiranistes per parlar dels reptes del futur; no està mal.
Herrera va tenir un parell de faltes de respecte importants amb el PP, una especialment seriosa quan els va acusar de fer política salvatge; potser dóna vots dels descontents antisistema però cal mantenir les formes i
Ja per acabar em quedo amb dos anotacions globals dels candidats. En aquests debats s’estila massa a detectar i enumerar problemes, i massa poc a proposar solucions: ahir només van proposar-ne durant alguns moments CiU i ICV-EU. Fins i tot el PSOE va dedicar-se a explicar els problemes del PP de fa 8 anys. També fixant-me en la pronuncia dels 5 caps de llista em vaig adonar que poc o molt tots presentaven problemes fonètics del català: “esses” sordes que es fan sonores i al revés; la típica “ella” que es pronuncia com a “i”; la neutra que passa a ser “a” o “e”; la “jota” que passa a ser “xeix”. O sigui que a Madrid no només hi portem el clàssic accent català, sinó també d’altres evolucions del català estandard.
P.D.: foto del diari avui
2 comentaris:
Esta bé que hi hagi gent amb prou ganes per mirar-se els debats i després explicar que van dir.
Està bé el post, tot i que potser has escombrat una mica massa cap a casa teva, però s'agraeix el resum.
a reveure,
Bon feina Carles! M´agrada que reconeixis els errors i encerts de tots els candidats (fins i tot amb els teus), i és només així quan un va perfilant un estil i criteri propis. Ara be, a aquestes alçades, el peix ja està tot venut i a la llotja del diumenge se´n marcarà el preu final.
Publica un comentari a l'entrada