
Esperar que en
menys de 15 dies (i en ple mes d'agost) es pogués satisfer la demanda real de descodificadors aptes per a la TDT de pagament era pecar d'ingenuïtat. I és clar, després del primer partit del Barça ja s'ha pogut veure l'estat real de la qüestió:
només 5000 targetes proveïdes i molta gent buscant
maneres alternatives per poder veure el partit.
Com també era previsible ara ens adonem que la gran majoria d'aparells de televisor amb TDT no tenen cap ranura per inserir la targeta; per tant als usuaris els cal connectar un aparell nou a la
tele, el lector de targetes (per cert, algú tindrà en compte que aquest lector de targetes pugui llegir el DNI-e?).
I mira que en fa de temps que se'n parla de la transició a la TDT i de les noves possibilitats que aquesta incorporava: interactivitat, alta definició, serveis de pagament. Però noi ni a les botigues més especialitzades podies trobar descodificadors amb
mhp, ans al contrari, si no anaves amb compte podies acabar comprant una
tele sense TDT. Però que ningú s'esveri, que segur que els representants de l'Estat, ancorats en l'estació de la improvisació contínua, ens donaran alguna sol·lució i que potser trauran de dins un barret de mag.
Un darrer apunt estiuenc sobre la TDT, i fent referència a les
declaracions del Secretari de Mitjans de Comunicació (Carles Mundó) fetes a Nació Digital. Afirmar que "amb la TDT canviarem la pregunta de
Què fan avui a la tele? per la de
Què m'agradarà veure avui?" és poc menys que voler-nos fer combregar amb rodes de molí. La TDT (de moment fins ara) no és un sistema de televisió a la carta, es tracta només d'una ampliació del nombre de canals on poder triar; però els espectadors no podran veure allò que volen veure a l'hora que vulguin, sinó que hauran de continuar esperant fins que el canal en qüestió ho emeti. En altres paraules: la TDT promou un canvi de tecnologia, però no un canvi d'hàbits.