La imatge és del tot verídica: fins a vuit comandaments vaig comptar l’altre dia a casa. I a més a més els vaig retratar. D’acord que un d’ells és un d’aquests que fa les funcions de quatre comandaments alhora, però tot i així en són massa per una sola casa.
Si un mira enrere s’adona que fa quinze o vint anys a casa no hi havia cap televisor amb comandament i els nens, a instàncies dels pares, érem els encarregats d’aixecar-nos per canviar de canal. Ara em toca estar alerta de no deixar cap d’aquests comandaments massa a l’abast de la Berta, no fos cas que donés alguna ordre incomprensible a algun dels aparells i ho desconfigurés tot.
Torno a mirar enrere i recordo que perquè els pares et deixessin tirar una fotografia calia trobar-los molt de bon humor; el carret tenia només 24 exposicions i cada revelat era caríssim. Ara els nostres fills de dos anys ens agafen les càmeres digitals i premen el disparador fins que se’n cansen.
Suposo que és el què ens toca viure, ara i aquí. Tot passa i tot canvia mentre nosaltres fem drecera cap a algun lloc. És el progrés. Un progrés del que en som esclaus, però que hem de vetllar per fer-lo el més racional possible i beneficiar-nos-en. És el progrés racional.
Començo parlant de comandaments i acabo amb l’expressió progrés racional. Tenir comandaments a casa és progrés, però en cap cas pot considerar-se racional tenir-ne vuit.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada