Viure a pagès

Fa unes tres setmanes El 9 Nou publicava el cas d’un ramader de Llanars que degut a les pressions rebudes va optar per silenciar les esquelles de les seves vaques amb cinta americana. Aquesta mateixa setmana al TN de TV3 es feien ressò del proper tancament d’una granja de polls a la Segarra pel soroll que feien els animals. Amb aquests petits ingredients ja tenim el tema del mobbing rural en el punt de mira; tot ben mediatitzat i amb un munt d’exemples han anat sortint a la llum aquests dies. I els que queden per sortir!

Es tracta de la difícil convivència entre el món rural i el món més urbanita; en especial els que han triat tenir una segona residència a pagès. Però no és qüestió d’estigmatitzar comportaments: ens trobem davant de dos tipus de discursos tan verídics com confrontats. Els uns et defensen que tota la vida les coses s’han fet d’aquesta manera i que per tant han de continuar així; els altres reclamen aquelles comoditats a les que estan avesats i exigeixen el seu dret al relax durant els caps de setmana i les vacances. Tot plegat amb una bona dosi de vehemència, i per què no dir-ho, amb una bona part de raó per cada banda.

Que no se’m mal interpreti. Fer silenciar unes esquelles amb cinta americana és una solemne tonteria. A pagès hi ha vaques, ovelles i cavalls amb esquelles; hi ha granges de porcs que necessiten ventilació i que fan pudor; i hi ha èpoques de l’any que es femen els camps per abonar-los. I caldria pressuposar que el que ha decidit tenir una segona residència en un entorn rural ha sospesat els avantatges i els inconvenients.

Per altra banda trobo que el nucli urbà d’un poble, per molt rural que sigui, no és el millor lloc (a l’any 2009) per tenir una granja, ja sigui de pollets, de vaques o de cavalls. I també crec que els habitants de les zones rurals, els de segona i els de primera residència, haurien de ser mereixedors de certes comoditats que potser no s’han pogut desplegar per culpa d’allò que dèiem de què tota la vida les coses s’han fet d’aquesta manera.

Potser la clau per poder viure bé a pagès es troba en com fer coexistir els dos tipus de discursos en un mateix entorn.

Publicat com a: Reflexions,Societat